La indústria catalana del 2026, més que problemes de capacitat, el que presenta són problemes de productivitat real.
Ens belluguem en un context caracteritzat per: costos energètics alts, manca de talent industrial i tecnològic. pressió salarial a l’alça, marges més estrets i una complexitat operativa creixent.
En aquest context, la productivitat ja no és una opció estratègica, sinó una qüestió de supervivència competitiva.
Però sistemàticament topem amb una confusió habitual:
Digitalitzar no és necessàriament ser més productiu.
Comprar tecnologia no és necessàriament millorar marges.
Implantar un ERP no és necessàriament controlar millor l’empresa.
La productivitat real passa per una altra cosa.
Fa més de 20 anys que estic al capdavant d’una empresa de consultoria industrial. I tot i que ens dediquem a ajudar altres pimes a transformar-se, la veritat és que nosaltres també som una pime, i ens trobem amb els mateixos reptes, les mateixes limitacions i les mateixes preguntes.
Per això aquest article no és cap proposta de servei. Vol ser una reflexió personal; una conversa entre empresaris que sabem que el món està canviant, que la digitalització ja no és opcional, però que també sabem que no és un camí fàcil.
En moltes pimes espanyoles es mesura.
Es mesura en Qualitat, es mesura en Comptabilitat, es mesura en Producció, es mesura en Compres, …
Es construeixen uns enormes fulls d’Excel, es generen informes, es revisen números a final de mes… fins i tot es comenten en reunions de direcció.
I, tot i això, massa vegades la sensació persisteix:
«Tenim dades, però no tenim claredat. Al final sabem què ens passa, però no sabem per què ens passa».
Des de la meva experiència com a empresari i com a consultor que ha acompanyat durant anys pimes de diferents sectors, he vist aquest patró repetir-se amb molta freqüència. El problema poques vegades és la manca dinformació.
El problema és com, per què i amb quin criteri es mesura.
A les pimes, mantenir els costos fixos sota control no és opcional: és vital per a la supervivència i el creixement del negoci.
Aquesta realitat fa que, en moltes empreses, hi hagi funcions i tasques —sobretot de tipus directiu— que queden sense atendre o es cobreixen de manera improvisada.
En resum, ens trobem amb persones implicades, treballadores i voluntarioses que, molt sovint, assumeixen responsabilitats per a les que no tenen prou formació, i que requereixen uns coneixements actualitzats sobre eines i tecnologies que el mercat ofereix avui i sobre les que no tenen un domini profund ni precís.